Caminar BCN

Només cal fer una passejada com la del passat dimarts 17 de febrer per adonar-nos que les actuacions de millora de Ciutat Vella han aconseguit una revalorització de la cuna de Barcelona. Qui ens diria que anys enrera la majoria dels residents de Ciutat Vella venien tansols de pas, elegint viure-hi solsament pels preus baixos i la seva centralitat, i quan podia, l’abandonava per anar-se’na a una altra part de la Barcelona.

Com diu Martí Abella a “Ciutat Vella. El corazón antiguo” (ho podeu trobar a http://www.bcn.es/urbanisme/model/expo/)

“El futuro de Ciutat Vella prevé la peatonalización de la gran mayoría de las calles interiores, con la creación de unas grandes supermanzanas con acceso restringido que tienen que devolver el uso del espacio público a residentes y visitantes”.
És evident que hi ha carrers a Ciutat Vella que una de dos, o hi passen cotxes o hi passen persones, per tant, crec que està be establir-hi un ordre, una jerarquia d’usos als carrers, però la clau està en arribar a un equilibri, peatonalitzar més seria, sota el meu punt de vista, un error greu.
Em permetré el luxe d’especular una mica portant a l’extrem la pregunta, suposem la total peatonalització de Ciutat Vella: això comportaria que els establiments de barri no puguéssin ser abastits i per tant desapareixerien, es reduirien els punts de distribució a la població als límits de Ciutat Vella, com a conseqüència la gent que hi viu hauria de desplaçar-se grans distàncies A PEU per poder satisfer les seves necessitats diàries (tots sabem el gran nombre de gent gran que viu al barri). Ah, i no ens oblidem que qui viu o té un establiment a Ciutat Vella hauria de deixar el cotxe aparcat al Tibidabo o pagar diàriament uns 30 euros a SABA. Perque els pàrquings soterrats realitzats per “compensar” els que han desaparegut no són públics com seria lo més honest. (no vull fomentar l’ús de cotxe, però hi ha gent que realment el necessita).
Segueixo amb l’especulació, segons Abella el que es volia era retornar l’ús de l’espai a residents i a visitants... Els buits que restarien dels antics establiments amb que s’omplirien? Teniem dos boques a alimentar, la dels residents (que sense voler els deixem que es morin de gana) i la dels visitants o siguem clars: turisme. Per tant, el que necessitem a Ciutat Vella és oci per a aquests visitants tan extrangers com de la propia ciutat. Hotels, cinemes, bars i pubs, també alguna muntanya russa... Resultat: la gent del barri marxa, Ciutat Vella mor. Hem aconseguit una nova “Ciutat Vella de Vacaciones y Aventura”, el parc temàtic de Barcelona.

Amb aquest comentari noés he intentat plantejar un cas límit utòpic, i reivindicar els valors humans que moltes vegades no es tenen en consideració a l’hora de prendre decisions de ciutat. La clau està en arribar a l’equilibri.
Quan sento o llegeixo això de “Barcelona, posa’t guapa” no puc evitar veure una passarel.la de moda on hi participen Miss NYC, Lady London, i Madam La vie en rose.
He viscut fins fa poc a Barcelona, tota la meva vida, i suposo que com me l’estimo he volgut exposar la part negativa, ja que és la que normalment ens fa reaccionar. La ciutat no és un escaparat, és per a la gent.

LA HABANA:

Breument m’agradaria anomenar el paral.lelisme que es pot establir entre l’Habana i Barcelona en quant a la formació de la ciutat. Podriem fer una analogia entre Habana Vieja - Ciutat Vella, Centro Habana - Raval, i Vedado - Eixample Cerdà. (Adjunto imatges d’anàlisi).

En tota la resta de coses crec que l’Habana és molt diferent a Barcelona, l’aïllament i la situació política en la que es troba fa que pateixi un gran bloqueig a tot els nivells, no solsament econòmic. Abans de la Revolución la ciutat ja estava en mal estat i un cop va esclatar, aquesta qüestió va quedar en segon pla. Es van produir moltes alteracions en el teixit construit heretat degut no solsament a un relaxament en els mecanismes institucionals de control urbà, sinó també a un canvi més profund en la forma de vida ciutadana que ha resultat en una despreocupació egoísta pels interessos dels veïns i de la comunitat. Aquesta despreocupació es reflexa negativament en el paisatge del carrer i expressa l’escalada preocupant d’una subcultura marginal urbana que ha tractat d’omplir el buit que va deixar la cultura burgesa desplaçada.

Centrant-nos en la morfologia urbana, trobem que el centre de la ciutat, Habana Vieja i Centro Habana, ofereixen una pauta urbanística molt interessant, una trama densa amb illes petites i d’altura molt variada de caràcter fonamentalment residencial.
Aquesta trama estava superposada a una xarxa de comerços i serveis menors, oficines i fins indústries, tallers i magatzems. Sobre aquesta retícula es superposava una altra formada per les calzadas, que de fet eren centres linials amb una filera continua de comerços a banda i banda de la via. Les calzadas funcionaven com vores que delimitaven districtes, facilitant la delimitació física dels barris, pero també funcionaven com un centre que rodejava el barri.
Parlo en passat, ja que degut a la despreocupació existent per la ciutat comentat abans, actualment tota aquesta estructura està molt deteriorada. La majoria de comerços s’han perdut o traslladat, donant un nou ús residencial al solar davant la demanda o deixant el solar en desús pel mal estat. És sorprenent el gran nombre de solars erms o en runes. És necessària una reforma però no hi han mitjans per a realitzar-la.

Degut a la gran mancança d’espai públic, són els carrers els que fan aquesta funció, la gent s’apropia del carrer, i aquest esdevé un terreny on s’hi desenvolupen tot tipus d’activitats, des d’una partida de domino, fins una perruqueria o taller improvitzats.

Acabo citant un fragment de “La Habana siempre” de Mario Coyula, on fa una reflexió del carrer:

Una calle para compartir

"La calle es un elemento básico de la imagen urbana que ocupa más de una cuarta parte de la ciudad central, tan carente de espacios abiertos. El ambiente pudiera mejorar, mientras se aumenta la seguridad de los peatones y se refuerza el uso tradicional de la calle por la pobación local. A través de una red de woonerves o calles-parques que permitiría incorporar miles de árboles en Centro Habana y otros barrios céntricos. Esos árboles bien podrían ser frutales; pero esa idea desata siempre una vieja suspicacia que asocia el frutal en la calle con una plaga de mil niños que arrancarían las frutas sin estar maduras y terminarían con el árbol y los vidrios de las ventanas cercanas. [...] Por otra parte, el árbol debería insertarse en la calle, donde más lo necesita la ciudad. Eso parece más racional que el clareo de centros de manzanas, tan atractivo para algunos urbanistas nuestros, que lo han querido importar de Europa sin entender que requiere manzanas grandes que no tenemos y demoliciones extensas que no podemos hacer; mientras que ese espacio interior penosamente obtenido no ayuda a mejorar la imagen y animación de la calle, y resulta muy vulnerable a futuras expansiones y usos indebidos que además agreden las partes blandas de las viviendas: los fondos hacia donde habren los dormitorios.”