La cultura romana anava lligada a les ciutats. L’ordre més estable i ferm era el del firmament, en canvi, a la terra tot era variable. Per això volien crear un ordre físic i la manera d’establir-lo era a partir del ritual de fundació de les ciutats i amb les geometries heretades dels etruscos.
Tampoc les utopies socials d l’edat mitjana podien deslligar-se de les formes de la ciutat; la societat pot millorar si la ciutat millorat. Al segle XIV, Francesc de Eiximenis, en la seva enciclopèdia El Crestià, recopila una teoria escrita sobre la ciutat ideal basada en les idees i els gustos de l’època. En ella es descriu, novament, una ciutat herència de la tradició romana on la bellesa rau en les formes regulars. Es tracta d’una ciutat de planta quadrada i emmurallada amb una plaça central com a conseqüència de l’encreuament dels dos carrers principals. Així, queda dividida en quatre sectors (barris) amb plaça pròpia.
També a les amèriques, després de la colonització europea, es varen crear ciutats de nova planta basades en les idees de ciutat ideal de teòrics com LB Alberti, Filarete, Serlio, Da Vinci entre altres. S’escriu per primera vegada un codi (Lleis d’Índies 1573) que especifica les pautes de creació de les ciutats tenint en compte l’emplaçament, la jerarquia dels carrers i les zones agrícoles que es parcel•laven seguint la retícula de la ciutat i així quan la ciutat creixia, incorporava aquests sòls agrícoles ja parcel•lats a la trama urbana.
Tots aquests exemples tenen en comú, a part que es basen en una trama ortogonal, que es tracta de ciutat de nova planta. En l’època de Jaume II, durant la seva expansió per Mallorca, sobretot a la zona sud de l’illa, es creen unes pautes de colonització de ciutats ja existents. Es tracta d’un traçat a base d’una quadrícula que s’adapta a les diferents situacions de la ciutat a colonitzar i l’acaba fagocitant. Alguns exemples serien Sa Pobla i Llucmajor.
El cas al que s’enfronta Ildefons Cerdà és similar al dels pobles mallorquins. Es tracta de projectar l’ampliació d’una ciutat ja existent però alhora incorporar altres viles (Gràcia, Sants, Sant Martí, Sant Andreu, etc) a la trama que ha de idear. El projecte preveu l’extensió per tot el territori barceloní d’una malla regular d’illes quadrada amb xamfrà d’uns 113m de costat ocupades amb edificació per dos o tres dels costats i separades unes amb les altres per uns carrers de 20m d’amplada ideals per a la circulació en carruatges i tramvies de l’època.
A l’actualitat la idea original de Cerdà es conserva en gran part exceptuant la idea d’illa oberta. S’han acabat construint les quatre cantonades de l’illa i fins i tot algunes plantes baixes dels patis interiors. Això fa que tot i que no ho sembli, Barcelona acabi sent una ciutat força densa, tot i que en un principi una de les idees bàsiques de l’eixample es desdensificar el centre de la ciutat. A falta d’espai públic interior s’acaba qualificant l’espai que formen quatre xamfrans com a plaça. A nivell peatonal no resulta ser massa còmode ja que significa haver de caminar més del compte a l’hora de creuar carrers i si tenim en compte que la majoria de la ciutat és així, això significa que al llarg del dia s’ha de fer masses cops. a part, questes voreres dels xamfrans també serveixen com a possibles aparcaments i com a espais de càrrega i descàrrega.
El fet de tractar-se d’una ciutat isòtropa té avantatges i inconvenients. En un primer moment és difícil orientar-se però tot es qüestió de costum i per altra banda, els fet que no existeixi jerarquia dins la trama de carrers fa que tot sigui més democràtic i que no hi hagi sectorització ni d’usos ni d’equipaments ni de serveis. No és cert que per l’isotropia es perdi identitat ja que cada illa, cada façana, cada xamfrà, cada pati interior és diferent del següent i amb personalitat pròpia.
A Vilafranca del Penedès, la ciutat elegida per ser comparada, els eixamples han estat espontanis i successius en el temps, contràriament a Barcelona que formen part d’un pla global. Després del nucli històric, la ciutat, va continuar el creixement amb carreres paral•lels a aquest centre i al llarg dels camins principals de comunicació amb un tipologia d’habitatges encara típica de casc antic com són els habitatges unifamiliars de poca façana i entre mitgeres. Posteriorment i amb l’arribada de corrents migratòries es van anar creant nous barris com l’Espirall on la tipologia dominant ja eren construccions de major alçada i plurifamiliars. En els darrers anys, com ha passat a moltes ciutats properes a la gran ciutat, l’especulació i la construcció immobiliària les ha fet créixer de manera excessiva amb plans urbanístics desmesurats que no han tingut en compte ni el creixement històric ni les relacions socials. Quantes ciutats catalanes s’han omplert de blocs de pisos tots idèntics fruit de grans constructores amb piscina comunitària i nouvinguts amb cotxe lluent que ni tan sols saben quant se celebra la festa major de la ciutat on van a dormir?
No hay comentarios:
Publicar un comentario